Francesc Carbonell. Presentació de la mostra de dibuixos Nulla die sine linea
Benvingudes i benvinguts a la inauguració de la insòlita exposició de dibuixos (altrament anomenats boligrafies, o bohigrafies) d'en Miquel Bohigas, en aquesta Casa de Cultura de Sant Gregori (perquè cal admetre que la Biblioteca Miquel Martí i Pol ha esdevingut, amb tots els mereixements, la casa de cultura local). Una exposició a la que l'artista li ha posat per títol una llatinada, que vol dir, com sabeu, cap dia sense línia. Ja fa temps que aquest lema se l’han apropiat la gent de lletres, entenent que línia es refereix a línia de text, quan sembla ser que Plini el Vell, que té els drets d'autor de la frase, es referia al treball constant d'un pintor.
He qualificat d'insòlita aquesta exposició perquè crec que ho és per diversos motius. Un d'ells és la quantitat de dibuixos que s'hi exposen. Seguint amb tossuderia el consell de Plini el Vell, en Miquel ens presenta en aquesta exposició la barbaritat de més de quinze mil dibuixos (sí, sí, més de quinze mil: 160 quaderns de 100 fulls). Reconeixereu que no són gens freqüents les exposicions amb aquesta quantitat d'obra d'un mateix autor. Sembla que el rècord Guinnes el té un artista coreà que l'any 2011 va exhibir prop de 23.000 obres en una exposició de Seül. Un rècord molt assequible per en Miquel si s'hi posa...
Podríeu argumentar que són molts dibuixos peró que són petits. Cert. Pero la creativitat no es mesura en centímetres. Només cal fixar-se en la manera de treballar d'alguns escultors amb una mica de renom. La major part d'ells (ho sé de primera mà) treballen sovint fent maquetes de les seves obres, a vegades de poc més d'un pam, en fang o en altres materials efímers. Especialment quan la peça definitiva ha de tenir una mida respectable. Els picapedrers o els tallers especialitzats transformen aquestes petites maquetes en magnífiques escultures de marbre, de ferro o d'altres materials, de gran envergadura i volum, sovint sota la seva supervisió i amb l'ajuda d'una màquina de treure punts (1), un aparell inventat ja al segle XVIII que, avui dia, va quedant obsolet amb l'aparició de sofisticats softwares que faciliten aquesta feina. Sospito que en Jaume Plensa, que ara està tant de moda, ja no fa ni maquetes, sinó que es deu limitar a fer directament un disseny per ordinador de l'escultura final.
Imagineu, doncs, que en Miquel porta un del seus dibuixos a una coneguda casa de fotocòpies de Girona i en fa una ampliació ben guapa, mida Din A1, per exemple, en un paper Hahnemühle de 300 grams i l'emmarca amb un passpartout negre i un marc d'alumini ben xulo. Imagineu-vos 30 dibuixos d'en Miquel ampliats i emmarcats com aquest que acabo de descriure en una sala d'exposicions... Faria molt goig, no? Doncs amb l'obra que en Miquel exposa avui aquí, en podria fer més de 500 d'aquestes exposicions tan magnífiques!
El que compta, doncs, no és la mida, és la creativitat i la capacitat de l'obra de seduir-nos pel seu encant i misteri particulars.
En Miquel Bohigas no sé si ha fet mai escultures, però si no n'ha fet deu ser de les poques especialitats artístiques que no ha tocat, ja que és un excel·lent fotògraf, ha escrit llibres de ficció, ha fet d'il·lustrador, ha dissenyat cartells i auques, ha intervingut en el muntatge d’obres teatrals, etc, etc; i a més d'aquesta diversitat d'activitats creatives (i més que segurament me’n deixo) és un activista cultural inquiet i dinàmic, que és una sort per tots nosaltres que visqui a Sant Gregori. Ara bé, en totes aquestes activitats creatives crec que el dibuix hi ocupa un paper molt destacat.
Jo no sé si és cert que en Miquel va aprendre a dibuixar abans d'aprendre a parlar, però no m'estranyaria. Dibuixa des de sempre. Al principi més en llapis, ploma i tinta, treballant en temes més figuratius. El pas de dibuixar amb ploma a dibuixar en boligraf és significatiu en la seva producció. Ja tenia el costum de dibuixar en llibretes quan va descobrir l’Sketchbook Project , una iniciativa de la Biblioteca d'Art de Brooklin, de Nova York, consistent en una col·lecció oberta de quaderns de dibuixos d'artistes de tot el món, que la biblioteca de Brooklin exposava en lots itinerants per biblioteques i centres culturals de tot el país. La mala notícia és que aquest projecte va tancar-se el mes passat, després de 17 anys en els que ha reunit més de cinquanta mil llibres, la meitat d'ells digitalitzats i consultables a la seva web. I entre ells, precisament, n'hi ha un d'en Miquel des de l'any 2013.
Aquesta experiència transatlàntica no va quedar aquí, i l'activista cultural que hi ha dins d'en Miquel es va animar a replicar-la a casa nostra. L'any 2015, afegint-se a la celebració de l'any de les biblioteques, va engegar conjuntament amb la Biblioteca de Sant Gregori i l'Ateneu de la Vall de Llémena el Projecte Biblioart que va reunir 53 quaderns de diferents artistes (5.000 obres aproximadament) que van ser exposats en dos lots, de manera itinerant, en una cinquantena d'exposicions en biblioteques de tot el territori del principat (des de l'Empordà a les terres de l'Ebre i des del Pla d'Urgell fins al Pirineu), des de finals de l'any 15 fins a inicis del 18. Precisament l'any 2015, la Federació d'Ateneus de Catalunya va distingir el Projecte Biblioart d’entre 58 candidatures presentades, amb un merescut Primer Premi a la Creativitat Artística.
En Miquel ha continuat dibuixant i exposant la seva feina en aquesta biblioteca els anys 2017 i 2018 amb les seves Mostres efímeres i més tard amb les Recreacions (boligrafies bohigráfiques), interrompudes i ajornades per la pandemia.
No voldria acabar aquesta presentació sense parlar una mica més dels dibuixos d’en Miquel. I ho faré a partir de dos comentaris que he espigolat entre els molts materials que es poden visitar a la seva web. Pertanyen al text Així que dibuixo, publicat al número 41 de la revista Doll de Tinta el setembre del 2020.
El primer comentari és entorn de la pregunta Què volen dir els teus dibuixos? que en Miquel comenta que li han fet alguna vegada. Una d'aquestes vegades va ser una neboda seva que en aquells moments tenia cinc anys. Explica en Miquel que qui va contestar a la nena va ser el seu germà, dos anys més gran, que va dir-li “no veus que no volen dir res, són com esgargots, però molt ben fets” . En Miquel remata l'anècdota amb aquest comentari “Voldria pensar que els meus dibuixos no són només gargots ben fets deguts a una má inexperta; jo crec que més aviat són un conjunt de línies que sorgeixen de forma més o menys espontánia per a acabar formant una imatge imprevista, fruit del diàleg entre la mateixa obra i la meva mà". Segons en Miquel, ell només fa ratlles (rectes, corbes, etc), i no li importa gens el que al final el dibuix pugui semblar o no semblar perquè l'únic que li interessa i l'apassiona és simplement dibuixar, és a dir, fer ratlles en un paper.
Si m'ho permeteu, podríem improvisar un intent de classificació dels dibuixos en funció del "Què volen dir" en quatre grans apartats: del natural, de memòria, inventat i espontani. El dibuix del natural es proposa dibuixar a partir d'un model que tens al davant, ja sigui un paisatge, una noia nua o una fruitera. Per aprendre a fer aquest tipus de dibuix, segons diuen alguns professors, el primer que cal és aprendre a mirar i saber veure i comparar mides i proporcions relatives de les diferents parts del model. El dibuix de memòria ve a ser com l'anterior, la única diferència és que el model l'hem memoritzat. En el dibuix inventat substituim la memòria per la imaginació i intentem passar al paper allò que prèviament hem imaginat.
Finalment, el dibuix espontani que crec que és el que fa en Miquel, no té model i no reprodueix res ni de memòria ni que hagi imaginat. John Berger ho explica molt poèticament al seu llibre “Sobre el dibuix" (2). No és una cita textual però ve a dir: és com si passessis un riu per una passera de pedres: cada ratlla que fas al paper és una pedra des de la qual saltes a l'altra, una ratlla et porta a l'altra, fins que arribes a l'altra riba i ja has creuat el dibuix, com si fos un riu, i el deixes enrere. Molts i moltes de vosaltres heu fet dibuixos espontanis, per exemple, amb els gargots que acompanyen la vostra signatura, o bé quan esteu en una reunió i el bolígraf sembla que balla tot sol entre els vostres dits i el paper, mentre vosaltres poseu l'atenció més en el que es diu a la reunió que no pas en el que dibuixeu. De la mateixa manera, en Miquel, que fa dibuixos espontanis des de fa més de cinquanta anys, acostuma a fer aquests dibuixos mirant algun partit de bàsquet a la TV o qualsevol altre programa que no li requereixi una atenció exclusiva. Aquesta semi/atenció a la TV, fa que baixi el control sobre el subconscient i això facilita que s'obri el flux sense restriccions ni convencionalismes a la creativitat.
Per això, a diferència dels altres tipus de dibuix, per a fer dibuix espontani no s’ha d'aprendre ni a mirar ni a dibuixar: precisament s'ha de desaprendre. Cal desaprendre regles, esquivar l'autocensura, suprimir tot control racional. El que cal aprendre és a deixar-se anar per tal que el dibuix, la creativitat, "flueixi" espontàniament. En certa manera, cal tenir aquella actitud disponible, aquell estat de mereixement que reclamava l'artista gironí Pep Colomer (3), per possibilitar l'accés a aquell “estat de flux". Alguns estudiosos han definit també aquest dibuix espontani com una mena de "ioga per a artistes" i el recomanen com si fos una mena d’exercicis d'escalfament, per a fer abans de posar-se a treballar. Aquest deixar-se anar comporta una relaxació i un benestar interior que fa que el dibuix espontani vagi associat sovint a la incontinència gràfica. En Miquel, quan s'hi posa, no fa un dibuix, en fa més de mitja dotzena. La feina mecànica d’acolorir mandales estaria també entre aquestes tècniques de relaxació/meditació a partir del grafisme.
Per tot plegat, no ha d'estranyar que no sigui fàcil saber què volen dir els dibuixos espontanis, a causa del seu origen inconscient. Però això no ha sigut cap obstacle per a que tinguin un lloc important en la història de l'art, especialment d'aquests darrers segles, fins el punt de donar lloc a una categoria anomenada Art Automatista.
Probablement l'invent de la fotografia a finals del segle XIX va suposar una crisi en el món dels dibuixants i pintors similar a la que avui dia planteja la Intel·ligència Artificial. Tot d'un plegat van disposar d'una eina que “dibuixava” i “retratava” amb molta més rapidesa i fidelitat que ells els models i els paisatges. No és estrany que el surrealisme s'interessés en una exploració del subconscient, de la imaginació lliure sense restriccions que era un terreny vedat a la fotografia. André Breton, al manifest surrealista del 1924 (4) defineix aixi el surrealisme: “el surrealisme és un automatisme psíquic pur, pel qual s'intenta expressar el funcionament real del pensament en absència de qualsevol control exercit per la raó, al marge de qualsevol preocupació estètica o moral”. Salvador Dalí, en el seu metode paranoicocrític defensa també l'automatisme psíquic que allibera l'inconscient de l'artista sense deixar intervenir la raó. D'aquesta manera l'art automatista va ser practicat per una gran diversitat d'artistes, com el nostre Joan Miró i va derivar i influir en moltes escoles i corrents com l'art gestual, l'action painting, l'expressionisme abstracte, etc.
És molt interessant també la relació de l'art automatista amb l'anomenat Art Brut. Jean Dubuffet, l'any 1945 va establir l'expressió "Art Brut" per designar les produccions els autors de les quals són autodidactes, que fan la seva obra fora de qualsevol marc institucional, i fora de totes les normes i consideracions artístiques. Aquests artistes eren i són molt sovint -no sempre- persones marginades, presoners, residents en hospitals psiquiàtrics, etc. Dubuffet va iniciar una col·lecció important d'Art Brut que el 1976 va donar a la ciutat suissa de Laussanne, la qual va destinar tot un palau per acollir el Museu d'Art Brut, un museu que té un gran interès com es pot advertir amb una atenta passejada per la seva web. És frequent en l'art brut la presència d'artistes que practiquen el que hem anomenat art automatista. Per exemple Augustin Lesage, un antic miner, feia grans pintures espontànies, que deia que li eren dictades per veus que li parlaven, entre elles la de la seva germana petita, que havia mort als tres anys.
Després d'aquesta llarga digressió tornem als dibuixos d'en Miquel i a la pregunta "Què volen dir els seus dibuixos" que, com estem veient, seria com preguntar què volen dir els gargots que sovint acompanyen la nostra signatura. Atès que, pel que sembla, flueixen de zones poc conscients, i com que ni la psicoanalisi ni la grafologia no són la nostra especialitat, ens haurem de quedar, de moment, sense resposta o bé donar per bona la seva explicació "Són fruit del diàleg entre la mateixa obra i la meva mà".
I per acabar, el segon i darrer comentari que volia fer també és sobre una pregunta present en aquell mateix text "Així que dibuixo" citat a l'inici. En aquest cas la pregunta no ve dels seus nebots sinó d'un amic que en veure els seus dibuixos li demana: "Per què dibuixes?" En Miquel escriu: “En aquells moments no vaig saber donar-li una resposta gaire meditada: ‘perqué m'agrada dibuixar’, li vaig dir. Ara, després de molts anys de dibuixar, em sembla que ja començo a entreveure el motiu de la meva deria: dibuixo per arribar a descobrir per què dibuixo. I així, mentre no ho descobreixi, penso seguir dibuixant intensament i amb total llibertat".
Doncs bé, no hi donem més voltes, no fos cas que entre tots descobríssim perquè dibuixa i en Miquel deixés de dibuixar.
Miquel: Enhorabona i per molts anys continuis dibuixant intensament i amb total llibertat, i que nosaltres puguem gaudir de la teva obra.
Moltes gràcies.
Francesc Carbonell
Sant Gregori, 1/6/2023
(1) JOURDAIN, FRÉDÉRIC: «Les techniques de la sculpture» Pàg. 9. Document publicat pel Servei Educatiu del Musée des Augustins de Tolosa del Llenguadoc. 2002.
En aquest enllaç es poden més models d'aquestes «máquines»
(2) BERGER, JOHN: «Sobre el dibujo» Editorial Gustavo Gili, SL, Barcelona, 2011. Pàg 3.
(3) CARBONELL, FRANCESC: «Recull de textos filosòfics de Pep Colomer- dins el llibre AA.VV.: «Pep Colomer (1907-1994)», catàleg de l'exposició celebrada al Museu D'Art de Girona del febrer al juny de 1996. Edicions del Museu D'Art de Girona.
(4) BRETON, ANDRÉ: «Manifiestos del surrealismo» Editorial Argonauta. Segona edició, 2001. Buenos Aires. Pàgina 44.
