El meu primer record familiar


I


“Corre, Miquel, corre, afanya’t que ens atraparà”. Jo encara no tenia sis anys i el meu germà i en Rafel, uns anys més grans, m’escridessaven espantats perquè no em quedés enrera. Tots tres corriem esporuguits sense saber massa cap on anàvem. Per aquells camins hi haviem passat més d’una vegada, de passeig amb el pare, o amb l’àvia per recollir menjar per als conills, però mai ens havien fixat cap on menaven els camins, perquè seguiem el pare o l’ávia sense parar atenció per on passàvem. Vam còrrer sense esma una bona estona, fins que ens va semblar que ja estàvem fora de perill. Malgrat la corredissa, no ens havíem allunyat massa del manicomi, però la via del tren d’Olot ja quedava més lluny.


La mateixa via de tren per on havien passat, abans de la guerra, una colla de nois i noies, camí de l’aplec de Sant Roc. Entre aquells joves hi havia els meus pares i el meu oncle, el germà de la meva mare. Els altres joves seguiran caminant sempre més anònimament per la via, aliens als ulls que algun dia clavin la mirada en aquella foto. Era una de les fotos de l’àlbum familiar que tant m’agradava mirar.


Amb els anys, mirar les fotos que hi havia en una vella capsa de camisa, s’havia convertit en una mena de tradició. Tot i que aquest costum de fer reviure l’arxiu familiar només tenia lloc en circumstàncies especials, com quan estava malaltó i m’havia de quedar uns dies enllitat, moltes d’aquelles imatges m’han quedat fixades per sempre a la memòria. Recordo que, havent dinat, la meva àvia pujava amb penes i treballs l’escala que duia a les habitacions. Des del llit, quan sentia el seu pujar feixuc, acompanyat de gemecs graó a graó, no podia deixar de pensar en aquell conte que ens llegia el pare i que nosaltres escoltàvem mig acoquinats: “Marieta, Marieta, ja sóc al primer escaló, Marieta, Marieta, ja sóc al segon escaló,..” . Quan per fi arribava a dalt, l’àvia anava de dret a buscar la capsa de les fotos i venia al meu quarto per repassar plegats aquell desgavell d'imatges. No sé com hi havien arribat, però entre les fotos familiars hi havia unes postals que m’impressionaven molt. Eren unes postals en tons sépies amb reproduccions dels murals d’en Sert a la catedral de Vic. De nit, la febre em retornava en somnis aquelles imatges d’uns cossos esporrets que, als meus ulls d’infant, em semblava gent atormentada recargolant-se de dolor.


Entre les fotos no hi faltaven les del meu avi vestit de soldat, de quan va fer la mili a l‘Àfrica. ”Saps que li van donar una medalla per haver matat un gos, una nit que estava de guàrdia?”, em deia amb sornegueria. També recordo les fotos de l’avi treballant de fideuer, o al cafè del Centre republicà, amb tot d’homes celebrant ves a saber què. “Aquesta sóç jo, i aquest el teu avi. El que està assegut a la dreta és el teu oncle”.


“I d’aquestes t’en recordes?” em deia l’àvia. “Són de Llafranc, de l’hotel”. Alguns estius el meu oncle ens convidava a passar uns dies a l’hotel que tenia a Llafranc. No he pogut oblidar mai l’extranya impressió, entre la por i l’embadaliment, que em produia el far de Sant Sebastià quan sortiem de nit a la platja i veiem el feix de llum giratori del far que, venint del mar, s’acostava ràpidament per il·luminar uns instants la platja, desapareixent tot seguit darrere les cases del poble, per tornar a començar altra vegada l’espectacle al cap d’uns segons.


Una de les fotos que més m’agradava era la foto de quan els meus pares festejaven, asseguts a la biblioteca del Centre. Al dors de la foto, la meva mare hi va deixar escrit: “Record de l’últim 14 d’abril passat junts i feliçment”. Era l’any 1936. Al cap d’uns mesos el meu pare va marxar al front. No es van tornar a trobar fins a l’any 1949, quan la meva mare es va reunir amb el pare a França, on estava exiliat des de que va acabar la guerra. Durant tots aquests anys només s’havien pogut veure dues vegades, després que la meva mare aconseguís atravessar clandestinament la frontera per anar a veure’l al camp de Septfonts, on el meu pare havia quedat reclós després de la retirada.


També tinc molt present una postal de Latour de France, el poble on vivien els meus pares i on jo vaig nèixer. La foto està feta des del pont sobre el riu Agly. Un home dalt d’un burro està travessant el pont i, al fons, es veu les primeres cases del poble presidides pel campanar de l’esglèsia. Al dors de la postal, adreçada als avis, els meus pares manifesten el seu desig de tornar aviat. Al cap de quatre anys d’haver-se retrobat, i pocs mesos després del meu naixement, tornàvem tots quatre a Salt.


Quan vaig nèixer, em van regalar un vas de plata amb el meu nom gravat en lletres majúscules: MICHEL. Encara el tinc davant meu mentre escric aquestes ratlles.


II


–“Ep vosaltres, on aneu?” –”Anem a fer un volt pel poble”. –”A veure, tu Roc sí que pots sortir, però tu Jaume ja saps que no”. En Jaume, enutjat per la decisió del vigilant se’n torna cap dins remugant en veu alta. -”I tu Roc, ja saps que has de tornar abans de les cinc. Portes rellotge?” –” No, però ja preguntaré l’hora a algú”. Tal dit, tal fet, tan bon punt surt del recinte, li pregunta a una dona que anava per entrar-hi. -”Quina hora és?” –”Són tres quarts de quatre, Roc”. I en Roc marxa decidit cap al poble, on va recollint les burilles de cigarretes que troba per terra i se les posa a la butxaca de l’americana. Després d’una bona estona d’anar errant pel poble, fa mitja volta i torna cap al manicomi. A les envistes del sanatori, veu tres marrecs que espien encuriosits per la tanca. En Roc s’hi atansa per preguntar-los si saben quina hora és, però en veure’l, els tres nens fugen corrent esperitats, com si haguéssin vist el dimoni. “Corre, Miquel, corre, afanya’t que ens atraparà”, sent que criden.

Últimes entrades
Arxiu
  • Flickr - Círculo Negro
  • Instagram - Negro Círculo
  • Facebook - Círculo Negro
Etiquetes
Contacte

Ja va essent hora 

de donar corda al gos

d’ensinistrar el rellotge de sol

de navegar per la teulada

 

Ja va essent hora

d’espargir la pluja i el vent

d'oblidar la persistent melodia 

que m'atueix i em captiva 

 

Ja va essent hora

de desvariar

de somiar

de deixar de ser gran

 

 

© 2019 Miquel Bohigas Costabella. 

  • Black Flickr Icon
  • Black Instagram Icon
  • 500px
  • Facebook Basic Black
  • Twitter Basic Black
  • Black Pinterest Icon