Delineo ergo sum

Fa molts anys, quan començava a dibuixar, un amic, en veure els meus dibuixos, em va preguntar per què dibuixava. En aquells moments no vaig saber donar-li una resposta gaire meditada: “perquè m’agrada dibuixar”, li vaig dir. Ara, després de molts anys de dibuixar, em sembla que ja començo a entreveure el motiu de la meva dèria: dibuixo per arribar a descobrir perquè dibuixo. I així, mentre no ho descobreixi, penso seguir dibuixant intensament i amb total llibertat.


Deia Paul Valéry que dibuixar era possiblement la més obsessiva temptació de l’esperit. Jo no sé si és la temptació més obsessiva, però el que sé és que per mi dibuixar s’ha convertit en un hàbit, per no dir en una necessitat: no puc passar un dia sense fer alguns dibuixos.

Alguna vegada m’han preguntat què volien dir els meus dibuixos. Recordo que fa poc, una neboda meva, d’uns cinc anys, m’ho va preguntar; i el seu germà, uns dos anys més gran, li va contestar per mi: “no veus que no volen dir res, són com esgargots, però molt ben fets”. Segons el diccionari, gargot és un traç imperfecte, com ara les lletres traçades per una mà poc traçuda. Voldria pensar que els meus dibuixos no són només gargots ben fets deguts a una mà inexperta. Jo crec que més aviat són un conjunt de línies que sorgeixen de forma més o menys espontània per acabar formant una imatge imprevista, fruit del diàleg entre la mateixa obra i la meva mà.

Quan era petit, a l’escola teniem un llibre de geometria i en una de les primeres lliçons parlava de les línies; recordo que podien ser rectes, corbes, ondulades, trencades (quebradas deia el llibre, en castellà) i mixtes. La que més m’intrigava era la línia mixta, que no era més que un tros de línia recta seguida d’un semicercle.

Amb els anys m’he adonat que dibuixar no és més que això: fer línies; rectes, corbes, ondulades, trencades i mixtes. A vegades més llargues i a vegades més curtes, més primes o més gruixudes, més o menys juntes, amb un traç més vigorós o més dubitatiu; línies seguides, d’un sol traç que recorre el paper d’una banda a l’altra, o de traços curts, o de punts. Sovint les línies són tan atapeïdes que sembla que formin una superfície, o fan la sensació que són una ombra. Fins i tot és possible, no ho descarto, que el conjunt de les línies d’un dibuix ens recordin alguna cosa: potser hi reconeixem una figura, un paisatge, un objecte o tal vegada un altre dibuix.


Però a mi el que més m’importa no és l’aparença del dibuix; de fet, no m’interessa gaire el resultat final. El que realment m’importa, allò que m’apassiona de veritat és, simplement, dibuixar; és a dir, fer ratlles en un paper, i arribar a descobrir un dia el perquè de tot plegat.


Publicat al núm 41 de DOLL DE TINTA, revista de lletres (setembre 2020)

Últimes entrades
Arxiu
  • Flickr - Círculo Negro
  • Instagram - Negro Círculo
  • Facebook - Círculo Negro
Etiquetes
Contacte

Ja va essent hora 

de donar corda al gos

d’ensinistrar el rellotge de sol

de navegar per la teulada

 

Ja va essent hora

d’espargir la pluja i el vent

d'oblidar la persistent melodia 

que m'atueix i em captiva 

 

Ja va essent hora

de desvariar

de somiar

de deixar de ser gran

 

 

© 2019 Miquel Bohigas Costabella. 

  • Black Flickr Icon
  • Black Instagram Icon
  • 500px
  • Facebook Basic Black
  • Twitter Basic Black
  • Black Pinterest Icon