© 2019 Miquel Bohigas Costabella. 

  • Black Flickr Icon
  • Black Instagram Icon
  • 500px
  • Facebook Basic Black
  • Twitter Basic Black
  • Black Pinterest Icon

Ja va essent hora 

de donar corda al gos

d’ensinistrar el rellotge de sol

de navegar per la teulada

 

Ja va essent hora

d’espargir la pluja i el vent

d'oblidar la persistent melodia 

que m'atueix i em captiva 

 

Ja va essent hora

de desvariar

de somiar

de deixar de ser gran

 

 

Contacte

El cotxe cremat

11/01/2019

Una nit de trista memòria, mentre molta gent celebrava la victòria d’un equip de futbol –i la derrota d’un altre– uns energúmens van cremar un cotxe al mig d’un bosc.  Al mateix temps, a l’India, un pagès es suicidava, víctima de la pressió i de l’opressió d’una multinacional agroalimentària.

 

Uns altres, els que viuen de la crisi, els que l’alimenten, manipuladors de mercats, terroristes financers, especuladors d’alta volada o com volgueu anomenar-los, estudiaven com enfonsar un país i condemnar a la misèria als que hi viuen.

 

Els fanàtics religiosos, és clar, continuavem matant amb fervor intransigent i els fabricants d’armes, i els seus amics traficants, seguien fregant-se les mans.

Però aquí, un equip de futbol havia guanyat i calia celebrar-ho. Per això, uns energúmens van cremar un cotxe. Normal!

 

L’endemà, després d’una nit molt agitada, les restes del cotxe descansaven al bosc, esperant la grua que se les endugués a la deixalleria. Un fotògraf del poble, alertat per uns veïns, s’havia acostat fins al lloc del sinistre per retratar els efectes del foc i deixar-ne testimoni a la revista local.

 

Mentre el fotògraf enllestia el reportatge, s’imaginava alguns peus de foto: “Qui sap quantes vegades, des d’aquest seient, la conductora va besar el seu estimat”. “Aquesta roda, ara inservible, qui sap quantes voltes va haver de fer abans d’arribar al bosc dels seus últims dies.” “Un detall d’aquest cotxe trist i desvalgut, sense esma de fer cap més quilòmetre”. El fotògraf no podia deixar passar per alt tots aquells petits detalls: peces del motor trencades, ferros retorçats, la placa del bastidor, pintura socarrimada, l’espai buit on hi havia el dipòsit, el que va quedar del capó, formes abstractes, llums i ombres, retalls d’una realitat passada pel foc, a l’entrada d’un bosc d’un poble on sembla que no hi hagi passat mai res.

 

Molta gent de la rodalia també s’havia acostat encuriosida a veure el cotxe cremat. Camuflat entre els curiosos hi havia el piròman que volia veure per darrera vegada el resultat de la seva malifeta. En veure el fotògraf retratant l’escena, li va faltar temps per anar a casa i escriure una nota anònima que va desar d’amagat a la bústia del fotògraf. Deia així:

 

“VAIG SER JO! No us podeu pas imaginar amb quina il·lusió vaig encendre el misto que va cremar el cotxe. Primer els seients, després el capó i es van trencar els vidres. Quan es van trencar no m’ho podia creure, llavors va esclatar el dipòsit, hi havia poca gasolina i l’explosió no va arribar a cremar cap arbre. En pocs minuts el cotxe havia quedat reduït a un munt de ferralla, cendres i com un fang negrós a terra. Les portes i la resta de carroceria van quedar dempeus però de les rodes ni rastre, tota la goma es va fondre i quin fum mare meva. Sort que en ser de nit i al mig del bosc no es devia veure tant la fumèrria. Després vaig fugir pitant, els altres ja feia estona que eren fora, no s’havien volgut quedar. Estàs boig tio, em van dir i van anar a continuar la gresca del futbol. A mi el futbol no em diu res però aixó de cremar un cotxe robat mola molt. És sublim!. És clar que jo sóc un piròman i els piròmans ja se sap que ens agrada fer foc i veure com ho va consumint tot. Ara ja no en queda res al bosc, només les restes de les gomes cremades i de la pintura del cotxe que vaig cremar perquè alguna cosa havia de fer, no us sembla, per celebrar la victòria.”

 

Justament el dia abans, a la revista ja havien tancat l’admissió d’articles per al proper número. Malgrat això, el fotògraf, com a col·aborador habitual, va pensar que estaria bé que el reportage es publiqués en aquest número, ja que si havia d’esperar tres mesos més per publicar-ho, la notícia ja no tindria cap sentit. Quan va arribar a casa i va trucar exaltat al responsable de l’edició per posar-lo en antecedents i demanar-li que li deixessin publicar les fotos, l’home encara no havia mirat la bústia.

 

Mentrestant, en un país remot, dos presos polítics havien iniciat una vaga de fam per protestar per la seva injusta situació.  A casa nostra, la lliga de fútbol estava més renyida que mai.

 

Text publicat al núm. 22 de la Revista de lletres "DOLL DE TINTA".

 

Etiquetes:

Please reload

Últimes entrades

15/06/2019

09/03/2019

28/01/2019

Please reload

Arxiu
  • Flickr - Círculo Negro
  • Instagram - Negro Círculo
  • Facebook - Círculo Negro
Please reload

Etiquetes
Please reload