© 2019 Miquel Bohigas Costabella. 

  • Black Flickr Icon
  • Black Instagram Icon
  • 500px
  • Facebook Basic Black
  • Twitter Basic Black
  • Black Pinterest Icon

Ja va essent hora 

de donar corda al gos

d’ensinistrar el rellotge de sol

de navegar per la teulada

 

Ja va essent hora

d’espargir la pluja i el vent

d'oblidar la persistent melodia 

que m'atueix i em captiva 

 

Ja va essent hora

de desvariar

de somiar

de deixar de ser gran

 

 

Contacte

En un cove

01/12/2018

 

Fa uns cinc anys, la foto que acompanya aquest article, de la qual en soc autor, va inspirar el relat de Carles Llorach titulat “El Mil Cinc-cents”, publicat al núm. 50 de la revista “La Lluna en un Cove”, a la secció “Una imatge, un text”, en una proposta literària per interralacionar la literatura i les arts plàstiques.

 

El fet qua algú s’avingués a escriure un relat a partit d’una fotografia meva em va donar ales per confegir un article per a un blog de fotografia on llavors col·laborava. 

Recordo les dificultats que tenia cada setmana per trobar un tema per al blog i,  per un motiu o altre, cada setmana deixava la redacció de l’article per a l’últim moment. Per mirar d’esmenar-ho, un bon dia vaig arremangar-me disposat a enllestir uns quants articles breus, per tal de deixar resoltes per avançat les col·laboracions de les properes setmanes.

 

Sense gaire convicció vaig començar un article que pretenia ser divertit, però ben aviat m’en vaig adonar que de gràcia no en tenia gaire l’història. Si hagués estat fent servir una màquina d’escriure, d’una revolada hauria tret el paper del carro i després de fer-ne una bola l’hauria llençat a la paperera.

Però amb l’ordinador no vaig tenir ocasió de fer aquest gest tan cinematogràfic —qui no recorda l’escena d’un escriptor en hores baixes, rebregant full darrera full i llençant-los a una paperera metàl·lica plena a vessar dels textos descartats— i em vaig limitar a desar el document a la paperera. Aquest acte, en aparença tan intranscendent, em va portar a pensar en el destí que espera a tots els documents rebutjats quan els llencem a la paperera de l’ordinador. I les lletres que esborrem per corregir una errada, o les paraules que substituïm per d’altres de més adequades, on s’amunteguen?

 

Mentre estava mirant de desxifrar aquest enigma, en un apartat de la meva antiga i desapareguda pàgina web, vaig topar amb una frase que ni jo mateix recordava haver escrit: “No llenço mai res, jo. I això em permet, de tant en tant, repassar les meves deixalles (artístiques) i construir aquests cadàvers de paper, que d’ara endavant en diré romanalles”. Això em va animar a furgar pels racons més recòndits del disc dur per mirar de recuperar alguna paraula o alguna frase que em permetés sortir galdós de l’intent i poder escriure al menys un article. Si els envasos es reciclen, em vaig dir, per què no he de reciclar les paraules rebutjades?

 

Ben aviat però, les minces troballes que anava fent em varen ben desenganyar. Només vaig ensopegar amb paraules mal escrites, com ara un zooom amb tres “o”, un fotograf i una camera sense accent, un parell de païsatges amb dièresi o una técnica amb l’accent girat. I amb un munt de lletres desordenades, sobretot vocals, que campaven al seu aire. De frases amb sentit no en vaig trobar cap que em fes el pes, perquè “la seva obra fotogràfica va molt més enllà”, així, fora de context, sense saber a qui es referia no em servia de gaire res. O “la noia de la foto”, sense saber de quina noia es tractava tampoc no em resolia el compromís.

 

En veure que d’aquest femer textual digital no en treuria l’aigua clara, vaig optar per anar a la deixalleria d’imatges, que és el lloc de l’ordinador on van a raure els elements que eliminem de les fotos. Res de res. Un munt de cables entortolligats, fulles seques desenfocades, algun cap que devia fer nosa, unes quantes flors pansides, … fins i tot una barca mig enfonsada hi vaig trobar!. Però cap imatge prou interessant que m’inspirés prou. O sigui que estava com al començament, amb la pantalla en blanc.

 

Però heus aquí que quan menys m’ho esperava, la lluna en un cove em va il·luminar i em va treure de l’atzucac: una foto en blanc i negre d’uns cotxes desballestats que mesos enrere havia penjat en un portal fotogràfic, havia estat escollida pels responsables d’una revista literària com a font d’inspiració per a un concurs de relats que pretenia interrelacionar la literatura i les arts plàstiques. “Molta imaginació hi hauran de posar els relataires que s’animin a participar-hi!”, vaig pensar quan em van proposar la idea.

 

Ves per on, finalment va ser la imatge d’uns cotxes rovellats, unes deixalles al cap i a la fi, les que em van permetre arribar al final d’aquell article. Igual que ara, no et fot!

 

(article publicat a DOLL DE TINTA – REVISTA DE LLETRES – Núm. 21. Setembre 2018)

Please reload

Últimes entrades

15/06/2019

09/03/2019

28/01/2019

Please reload

Arxiu
  • Flickr - Círculo Negro
  • Instagram - Negro Círculo
  • Facebook - Círculo Negro
Please reload

Etiquetes
Please reload